Esperaves un aplaudiment i vas trobar silenci
- zenoquantum
- Apr 2
- 4 min de lectura
Actualitzat: Apr 15
Hi ha alguna cosa que segur que has viscut en algun moment, però que no acabes d’entendre.
Vas començar a fer bé la teva feina i semblava que hi havia opcions d’ascendir. Vas acabar un projecte i vas pensar que rebries reconeixement. Després de dedicar moltes hores en els últims mesos, vas creure que arribarien més responsabilitats… però va passar tot el contrari. Vas començar a notar distància, a sentir-te fora del grup, com un estrany, fins i tot el teu cap va semblar deixar-te de banda.
I això, encara que aquí ho tractarem en l’àmbit professional, és probable que també ho hagis viscut en l’àmbit personal.
La realitat és desconcertant: no hi ha un rebuig clar, però tampoc l’entusiasme que esperaves. No hi ha crítica directa cap a tu, però tampoc hi ha un reconeixement explícit. No hi ha conflicte directe amb tu, però ningú et felicita.
I això et desconcerta més que qualsevol altra cosa, perquè si alguna cosa hauria de ser natural és que quan a algú proper li va bé, aquells que són al seu costat i que suposadament li tenen estima i amistat, se n’alegrin.
Però la realitat és que no sempre passa.
Segur que t’has fet moltes preguntes, com potser si els altres volen que fracassis. Aquesta seria una explicació fàcil, però incorrecta. En la majoria dels casos no hi ha mala intenció, ni desig que et vagi malament. De fet, si els preguntéssim directament, dirien que s’alegren per tu.
Perquè et quedis tranquil, el que t’està passant no va de tu, sinó d’ells.
El problema és que, sense adonar-te’n, els poses un mirall al davant. Els obligues a comparar-se amb tu. I això els incomoda.
Perquè els teus avenços no els viuen només com els teus èxits. Es viuen, en part, com una referència que interpel·la. Com una pregunta incòmoda que apareix sense haver estat formulada: “si ell ha pogut, què diu això de mi?”
Quan avances introdueixes una comparació que abans no existia. No és una comparació abstracta, ni llunyana. És directa, pròxima, contextual. És algú com ells qui ho està aconseguint i en un entorn semblant. I això canvia completament l’efecte.
Per això passa més entre germans que entre desconeguts. Més entre amics que entre persones sense vincle. Més amb companys de feina que amb algú d’una altra àrea.
En psicologia s’ha estudiat durant dècades alguna cosa que encaixa amb força precisió amb aquest fenomen: la Social Comparison Theory. Les persones tendim a avaluar-nos en funció dels altres, especialment quan aquests “altres” són propers i comparables. No és un procés conscient; és automàtic.
El matís important és que no totes les comparacions generen el mateix. Quan la referència és lluny, pot inspirar. Però quan és a prop, quan és algú com tu, genera moltes vegades incomoditat.
I quan apareix aquesta incomoditat, el cervell fa el que millor sap fer: protegir-se.
A vegades es tradueix en distància. Altres en indiferència. Altres en un reconeixement mínim, suficient per complir, però no sentiment real.
No en dubtis, no és un rebuig cap a tu. És una manera d’evitar allò que el teu progrés activa en ells.
Per això la sensació és tan estranya. Perquè no hi ha res concret que puguis assenyalar. No hi ha una acció clara que puguis discutir o confrontar. És més aviat un buit on esperaves una altra cosa.
I aquest buit s’omple amb dubtes o interpretacions equivocades.
Penses que no és suficient. Que potser no és tan important el que has aconseguit com pensaves. O que simplement no ha tingut l’impacte que imaginaves.
Però moltes vegades no té a veure amb això. Té a veure amb el fet que el teu avenç ha canviat l’equilibri en què estaves amb aquestes persones.
No perquè hagis fet res malament, sinó perquè tota relació se sosté sobre una certa estabilitat implícita: rols, expectatives, posicions no escrites. I quan algú es mou, encara que sigui cap amunt, aquest equilibri es desajusta.
No sempre de manera conscient. No sempre de manera justa. Però passa.
De fet, aquesta idea no és nova. Pilar Llácer, en una entrevista al diari La Voz de Galicia, ho expressa de manera directa en explicar que va ser acomiadada per haver treballat massa bé. Més enllà del titular, el rellevant és el que revela: que el rendiment no sempre es premia quan altera l’equilibri humà de l’entorn.
Que entenguis per què passa no canviarà els altres, però canviarà completament com interpretes el que et passa. Perquè deixa de ser un dubte sobre el teu valor i passa a ser una lectura sobre el context.
I això és important. Perquè a partir d’aquí ja no busques validació, on no apareixerà de manera natural. No forces reconeixement. No redueixes el que fas per encaixar millor.
Simplement entens el joc en què estàs.
I quan ho entens, el més important canvia.
No canvien ells. Canvia com això t’afecta a tu.
Pide una presentación personalizada en team@mecareer.tech y conoce todas las ventajas.
Puedes conocer más sobre MeCareer en www.mecareer.tech o reservar una reunión personalizada. ¡¡aquí!!
Conoce más sobre nosotros en el www.zenoquantum.com, www.mecareer.tech, www.meorienta.ad
Otros artículos relacionados
En el comprosmiso que tenemos en Zeno Quantum con la igualad de las personas, el texto está redactado en género masculino ya que la RAE mantiene que el masculino genérico se usa para ambos sexos y que no excluye a la mujer.
Comentaris