Com societats intel·ligents prenen decisions estúpides
- zenoquantum
- 4 days ago
- 4 min de lectura
Actualitzat: 6 hours ago
Hem escoltat, llegit i estudiat durant dècades el que va passar a l’Alemanya nazi.
Hem vist imatges impossibles d’oblidar: trens carregats de famílies senceres, camps de concentració, cossos apilats, nens separats dels seus pares, ciutats destruïdes. Milions de persones perseguides, deportades i assassinades sota una maquinària política i industrial dissenyada per convertir la mort en un procés eficient. Més de sis milions de jueus van ser exterminats durant l’Holocaust, juntament amb gitanos, persones amb discapacitat, opositors polítics i homosexuals. Qualsevol que el sistema considerés incompatible amb el relat dominant.
Europa va quedar devastada. No només físicament; també moralment.
Amb el pas del temps, hem intentat explicar-nos aquella barbàrie pensant que devia ser obra de monstres. Persones cruels, irracionals o radicalment diferents de nosaltres. És una interpretació tranquil·litzadora. Ens permet col·locar l’horror lluny de la nostra pròpia condició humana. Però la realitat és bastant més incòmoda.
L’Alemanya dels anys trenta no era un país endarrerit ni intel·lectualment precari. Era una de les societats més avançades i sofisticades d’Europa. Comptava amb algunes de les millors universitats del món, liderava la recerca científica i mèdica, i posseïa una enorme capacitat industrial, jurídica i tecnològica. En aquella societat hi havia metges, enginyers, advocats, professors, empresaris i jutges altament preparats. Persones intel·ligents. Persones cultes. Persones capaces de desenvolupar teories complexes, dirigir hospitals, ensenyar filosofia o construir infraestructures avançades.
I, així i tot, la majoria va participar, va justificar o va callar.
Uns van col·laborar activament. D’altres van mirar cap a un altre costat. La massa, simplement, va deixar de qüestionar.
Quin lloc creiem que hauríem ocupat nosaltres?
Tots imaginem que hauríem format part de la resistència. Que hauríem estat valents. Que hauríem sabut identificar l’horror abans que els altres. Però la història demostra una cosa molt més pertorbadora: la majoria de les persones no es perceben a si mateixes com a còmplices mentre obeeixen. Simplement, senten que s’estan adaptant a l’entorn, protegint la seva estabilitat o fent el que “tothom fa”.
Aquest és probablement un dels fets més inquietants de la història contemporània: el problema no era l’absència d’intel·ligència. Era l’absència de pensament crític.
Dècades després, la psicologia social va posar dades científiques a aquest fenomen. Per un costat, l’experiment de Solomon Asch va demostrar que un individu pot negar el que veu amb els seus propis ulls si el grup sencer defensa una versió diferent de la realitat. No és ignorància; és conformitat. Per l’altre, els estudis de Stanley Milgram van provar com persones ordinàries són capaces de cometre atrocitats si una figura d’autoritat els ho ordena, diluint la seva pròpia responsabilitat moral.
És la renúncia progressiva al criteri propi a canvi de pertinença, estabilitat o acceptació social. I aquí resideix una de les grans amenaces silencioses de qualsevol societat moderna.
L’estupidesa humana poques vegades es presenta com una falta de coneixement. Molt sovint apareix disfressada d’obediència, d’adaptació o de consens. Sorgeix quan deixem de qüestionar determinades idees no perquè hagin demostrat ser correctes, sinó perquè dissentir comença a tenir un cost incòmode. El problema comença quan les persones ja no es pregunten si una cosa és veritat, sinó si és convenient portar la contrària.
Això no pertany únicament al passat.
El món actual segueix sumit en desenes de guerres, conflictes i dinàmiques de polarització on milions de persones continuen justificant decisions col·lectives que, vistes des de fora, semblen incomprensibles. D'aquí a algunes dècades, les futures generacions tornaran a preguntar-se com societats aparentment avançades van poder normalitzar determinats discursos, conductes o silencis.
La pregunta és si per a llavors nosaltres també direm que no ho vam veure venir.
Això encara passa en organitzacions educatives i empresarials de forma molt més quotidiana del que ens agradaria admetre. Passa quan un professor deixa de fomentar preguntes perquè alteren el ritme de l’aula. Quan un empleat detecta un problema evident, però aprèn que és més intel·ligent callar que incomodar. Quan una organització afirma buscar innovació mentre penalitza silenciosament els qui qüestionen el funcionament intern. O quan un directiu demana opinions, però només tolera aquelles que confirmen el que ja pensava.
Hem confós, massa vegades, el pensament crític amb el pensament creatiu. Però no són el mateix. Tenir idees noves no implica tenir criteri. El pensament crític exigeix una cosa molt més difícil: la capacitat de qüestionar fins i tot allò que l’entorn sencer accepta com una veritat absoluta.
I això té implicacions profundes per a escoles, famílies i empreses. Formar persones crítiques no consisteix únicament a ensenyar-los a parlar. Consisteix, sobretot, a construir entorns capaços de suportar l’impacte que es produeix quan algú decideix pensar per si mateix.
Potser la responsabilitat més gran dels líders educatius, empresarials i familiars no és ensenyar què pensar, sinó evitar que les persones perdin la capacitat, o el valor, de continuar fent-ho.
La pròxima vegada que en una reunió o en una conversa decideixis callar per no trencar l’harmonia del grup, recorda: la renúncia al criteri propi mai no comença amb una gran traïció, sinó amb un petit silenci convenient.
Pide una presentación personalizada en team@mecareer.tech y conoce todas las ventajas.
Puedes conocer más sobre MeCareer en www.mecareer.tech o reservar una reunión personalizada. ¡¡aquí!!
Conoce más sobre nosotros en el www.zenoquantum.com, www.mecareer.tech, www.meorienta.ad
Otros artículos relacionados
En el comprosmiso que tenemos en Zeno Quantum con la igualad de las personas, el texto está redactado en género masculino ya que la RAE mantiene que el masculino genérico se usa para ambos sexos y que no excluye a la mujer.
Comentaris