La mediocritat moderna no suspen. Aprova just.
- zenoquantum
- Jul 3
- 5 min de lectura
Per Diego Delgado, CEO de Zeno Quantum.
Fa uns dies, un bon amic em va reenviar uns missatges de WhatsApp que li havia enviat un catedràtic universitari. Hi descrivia una realitat que probablement reconeixeran molts professors. Als seus missatges deia: els estudiants arriben amb menys nivell, amb les notes inflades. Tenim una selectivitat on aprova pràcticament tothom. Els joves estudien poc i tard, i existeix una pressió creixent per rebaixar l’exigència acadèmica. En un dels missatges resumia la seva preocupació amb una frase senzilla: si continuem abaixant el nivell, acabarem desprestigiant la facultat.
Mentre els llegia, vaig pensar que probablement tenia raó. Però també vaig pensar que potser estava observant l’últim capítol d’una història que havia començat molt abans, perquè quan parlem d’educació solem fer-ho com si el problema aparegués de sobte. Com si un estudiant arribés a la universitat un dia qualsevol convertit misteriosament en un alumne mediocre. Com si la manca de coneixements, de disciplina o d’esforç fos una característica pròpia d’aquella persona i no el resultat de més de quinze anys de decisions acumulades preses per a adults, famílies, professors, escoles, administracions, universitats i empreses.
I no, no estic fent un exercici de nostàlgia. El passat no va ser millor; simplement va ser diferent, i arrossegava errors crònics de rigidesa i manca d’empatia que tots coneixem. Però l’alternativa a un error no pot ser l’altre extrem del pèndol.
Una de les contradiccions més interessants de la nostra època és que ens preocupa enormement la mediocritat, però fa anys que construïm mecanismes dissenyats precisament per evitar qualsevol situació que la pugui posar de manifest.
La imatge més senzilla és la de l’estudiant que obté un 4,9. Tots coneixem l’escena. La conversa de la família no girarà al voltant d’allò que sap o d’allò que no sap. Ja no parlarà dels coneixements que li falten, de les competències que encara no domina o dels conceptes que hauria de reforçar. La conversa es desplaçarà immediatament cap a una altra qüestió: com pressionar el professor perquè no el suspengui per una dècima.
Aleshores apareixen les reclamacions, les revisions, els matisos i les interpretacions. I moltes vegades la pressió del sistema acaba convertint el 4,9 en un 5. I amb aquest 5 sembla que gairebé tothom surt satisfet. L’estudiant aprova. La família respira. El professor evita un conflicte. El centre millora els seus indicadors. Tot plegat es percep com una victòria col·lectiva quan, en realitat, estem davant de la màxima representació del sistema: pares interessats en l’aprovat, professors evitant conflictes, escoles que no perden matriculacions, inspectors seguint les ordres dels polítics i universitats mantenint les seves estructures per continuar sobrevivint.
Però potser és exactament el contrari, perquè el problema mai va ser la dècima. El problema és el missatge. I el missatge que rep l’estudiant no és que hagi après, sinó que allò que encara no sap ja ho aprendrà més endavant. Al curs següent. Al Batxillerat. A la universitat. Al màster. A l’empresa. Sempre més endavant. Sempre a l’etapa següent. Sempre darrere la porta següent.
Durant anys hem acompanyat els nostres joves per un llarg passadís ple de portes i, a cada una, algú podia aturar-se i dir: encara no.
Encara no has après això. Encara no domines aquesta matèria. Encara no estàs preparat per avançar. Però dir “encara no” genera incomoditat, explicacions, conflictes i converses difícils. I a poc a poc hem anat desenvolupant una extraordinària habilitat per evitar aquestes converses.
Així que obrim la porta següent. I després una altra. I després una altra més. Fins que un dia arribem al final del passadís i allà, per primera vegada, ja no queda cap porta. Només queda un mirall.
Aleshores apareix la indignació del sistema en titulars sobre la manca de talent, en les empreses que no troben perfils preparats, en els directius que es pregunten per què costa tant trobar bons professionals i en els mateixos pares que anys enrere defensaven que una dècima no tenia importància i que ara es pregunten per què el nivell ha baixat tant. El mateix sistema que va flexibilitzar l’exigència comença a reclamar excel·lència. I tothom sembla sorprès, com si l’excel·lència pogués aparèixer espontàniament després de dècades evitant els costos que implica construir-la.
Perquè l’excel·lència té costos. Exigeix dir que no, assumir conflictes, reconèixer que encara queda feina per fer i acceptar que avançar i aprendre no sempre són la mateixa cosa.
Durant anys hem confós ambdues coses. Hem confós progrés administratiu amb aprenentatge real, promoció amb preparació, aprovat amb competència. I quan aquestes confusions s’acumulen durant dècades, el resultat no acostuma a ser el fracàs. Això seria massa visible. El resultat és una cosa molt més difícil de detectar: la suficiència. Persones que passen, avancen, obtenen títols i arriben a l’etapa següent, però hi arriben amb menys profunditat de la que els seus certificats prometen.
La mediocritat moderna no suspèn. Aprova just.
I potser aquesta és una de les raons per les quals resulta tan difícil combatre-la, perquè no es presenta com un desastre, no genera una alarma immediata i no provoca titulars dramàtics. Simplement, va desplaçant el llistó cap avall uns centímetres cada any, prou perquè ningú percebi el canvi mentre està passant, fins que un dia descobrim que tenim una societat plena de persones raonablement competents en gairebé tot i extraordinàries en molt poques coses. Una societat amb gust de vainilla. Com aquells sandvitxos mixtos que no desagraden a ningú, però que ningú escolliria per celebrar alguna cosa important. Compleixen la seva funció, resolen el moment, serveixen per sortir del pas, però ningú travessa una ciutat per gaudir-ne.
I potser aquesta és la imatge més incòmoda de la nostra mediocritat contemporània: no és una catàstrofe, no és un ensorrament, no és un fracàs evident. És una acceptabilitat generalitzada. Tot funciona més o menys. Tot passa més o menys. Tot compleix més o menys. Però cada vegada costa més trobar allò que enlluerna, allò que incomoda per dalt, allò que obliga la resta a elevar-se.
Per això insisteixo que el debat sobre els joves acostuma a estar tan mal plantejat. Continuem analitzant el resultat final mentre ignorem el procés que l’ha produït. Ens preguntem què els passa a ells, quan la pregunta veritablement incòmoda és una altra: què ens ha passat a nosaltres.
En algun punt del camí vam confondre la solució. La resposta a l’autoritarisme del passat no podia ser la permissivitat del present; la veritable alternativa sempre va ser la responsabilitat. Però exigir responsabilitat implica maduresa, i vam decidir que era més senzill eliminar tota frustració. En quin moment vam començar a considerar que exigir era un problema? En quin moment vam començar a creure que l’excel·lència es podia mantenir mentre reduíem sistemàticament el cost d’assolir-la?
Potser el catedràtic d’aquells missatges té raó. Potser els estudiants arriben amb menys nivell, potser les notes estan inflades i potser l’exigència ha retrocedit. Però sospito que el veritable problema no és en els joves que han acabat la selectivitat. Està repartit entre tots aquells que, durant anys, hem anat obrint més portes per evitar la incomoditat de tancar-ne només una.
I ara, quan hem arribat al final del passadís, descobrim una cosa que sempre havia estat allà. El mirall mai no jutjava els estudiants. Ens estava esperant a nosaltres.
I davant d’aquest reflex, la pregunta ja no és què han deixat de fer ells, si no quina és la primera porta que cadascun de nosaltres, com a pares, educadors o líders, tindrem el coratge de tancar avui.
Pide una presentación personalizada en team@mecareer.tech y conoce todas las ventajas.
Puedes conocer más sobre MeCareer en www.mecareer.tech o reservar una reunión personalizada. ¡¡aquí!!
Conoce más sobre nosotros en el www.zenoquantum.com, www.mecareer.tech, www.meorienta.ad
Otros artículos relacionados
En el comprosmiso que tenemos en Zeno Quantum con la igualad de las personas, el texto está redactado en género masculino ya que la RAE mantiene que el masculino genérico se usa para ambos sexos y que no excluye a la mujer.
Comentaris