top of page

Les habilitats humanes no són una professió

Writer: zenoquantum
zenoquantum
7 days ago
4 min de lectura

Cada vegada que la intel·ligència artificial amenaça de buidar de contingut una categoria professional, apareix la mateixa farmaciola de primers auxilis. Les universitats parlen de creativitat, els departaments de recursos humans reclamen resiliència i els fòrums empresarials asseguren que l’empatia i el pensament crític ens salvaran de les màquines. Les paraules canvien d’ordre, però la recepta sempre és la mateixa: com més difícil resulta explicar què podrà fer una persona d’aquí a deu anys, més habilitats humanes col·loquem a la presentació.


El problema no és que aquestes capacitats siguin inútils. El problema és que les estem utilitzant per respondre una pregunta diferent. L’empatia, la creativitat, la resiliència i el pensament crític són atributs que poden millorar la manera d’exercir una professió, però no constitueixen una professió. Confondre ambdues coses és com assegurar que un cotxe arribarà al seu destí perquè disposa de bons amortidors. Ajudaran a suportar els sots, però algú haurà de construir el motor, interpretar la carretera i decidir cap on es dirigeix.


Ningú contracta un empàtic professional ni paga una factura per quaranta hores de resiliència. L’empatia pot ajudar un metge a tractar millor un pacient, però no li permet interpretar una ressonància. Pot convertir un responsable de recursos humans en un interlocutor més sensible, però no li ensenya a redissenyar una organització. El pensament crític pot ajudar un mecànic a desconfiar d’un diagnòstic evident, però no li permet reparar un sistema d’injecció que desconeix. Són multiplicadors del valor professional, no la seva matèria primera.


Tanmateix, hem començat a presentar-los com a substituts del coneixement tècnic just quan aquest coneixement sembla perdre valor. És una sortida intel·lectualment còmoda: si una màquina en sap més, respon més ràpid i executa determinades tasques millor que nosaltres, sempre ens podem refugiar en allò que anomenem humà. D’aquesta manera evitem una pregunta força menys agradable: què sabrà fer realment aquesta persona que continuï sent necessari, difícil de substituir i econòmicament valuós.


La investigació sobre l’arquitectura del talent dibuixa una realitat més complexa. Un estudi publicat a Nature Human Behaviour mostra que les habilitats no funcionen com a peces independents, sinó que formen estructures jeràrquiques: els coneixements i les capacitats especialitzades es construeixen sobre altres competències més generals. No existeix, per tant, una tria neta entre coneixement tècnic i habilitats humanes. El valor apareix quan totes dues capes es connecten i permeten fer alguna cosa que resol un problema real.[1]


El pensament crític demostra especialment bé aquesta confusió. L’esmentem com si fos una substància que es pogués administrar en càpsules i utilitzar després en qualsevol context. Però no es pot pensar críticament sobre un balanç, una infecció, una estructura o un algorisme sense comprendre allò que s’està examinant. Sense prou coneixement, el pensament crític corre el risc de convertir-se en una opinió expressada amb seguretat. I de persones capaces d’opinar sobre qualsevol cosa sense saber-ne gaire ja en disposem d’una reserva pràcticament inesgotable.


La paradoxa és encara més gran perquè estem confiant la nostra diferenciació futura a una capacitat que l’ús acrític de la intel·ligència artificial pot debilitar. Un estudi presentat el 2025 va analitzar 936 experiències d’ús d’IA generativa aportades per 319 treballadors del coneixement. Els seus resultats no demostren que la tecnologia estigui atrofiant el cervell, però sí que van trobar que una major confiança en la intel·ligència artificial s’associava amb un menor exercici percebut del pensament crític. Com més fiable semblava l’eina, menor era l’esforç dedicat a analitzar, contrastar i qüestionar les seves respostes.[2]


Estem, per tant, col·locant el pensament crític en tots els discursos mentre dissenyem entorns en els quals cada vegada resulta menys necessari practicar-lo. Demanem creativitat després d’automatitzar l’espai en què podia aparèixer. Exigim resiliència a qui haurà de suportar decisions que d’altres han pres. I reclamem empatia en organitzacions que continuen avaluant gairebé exclusivament velocitat, productivitat i resultats. Les habilitats humanes comencen a semblar menys una estratègia de futur que una manera educada de traslladar el problema a les persones.


Les institucions educatives també troben refugi en aquest vocabulari. És molt més senzill afegir col·laboració, lideratge o creativitat a un programa que revisar si allò que s’ensenya conserva valor fora de l’aula. De la mateixa manera, per a una empresa resulta més còmode afirmar que busca talent adaptable que explicar en què està transformant les seves professions, quins coneixements deixaran de ser necessaris i quins haurà de començar a construir abans de necessitar-los. Les paraules permeten aparentar moviment sense desplaçar ni una sola paret del sistema.


Res d’això significa que haguem de formar professionals tècnicament brillants i incapaços d’escoltar, col·laborar o assumir un error. Significa exactament el contrari: les capacitats humanes només adquireixen valor professional quan permeten aplicar millor un coneixement, executar una solució, interpretar una situació incerta o assumir la responsabilitat d’una decisió. No reemplacen allò que una persona sap fer. Ho tornen més valuós.


Abans d’omplir els programes educatius, les ofertes de feina i els plans de talent amb empatia, resiliència, creativitat i pensament crític, hauríem de respondre tres preguntes força menys agradables: què sabrà fer aquesta persona, sobre quin coneixement construirà el seu criteri i qui estarà disposat a pagar-hi.


Si no les podem respondre, no estem preparant ningú per al futur.

Estem decorant la incertesa amb adjectius.

Fonts

[1] Hosseinioun, M., Neffke, F., Zhang, L. i Youn, H. (2025). Skill dependencies uncover nested human capital. Nature Human Behaviour, 9, 673–687.

[2] Lee, H. P. et al. (2025). The Impact of Generative AI on Critical Thinking: Self-Reported Reductions in Cognitive Effort and Confidence Effects From a Survey of Knowledge Workers. CHI Conference on Human Factors in Computing Systems..

Conoce más sobre Zeno Quantum en www.zenoquantum.com


Otros artículos relacionados

En el comprosmiso que tenemos en Zeno Quantum con la igualad de las personas, el texto está redactado en género masculino ya que la RAE mantiene que el masculino genérico se usa para ambos sexos y que no excluye a la mujer.

 
 
 

Comentaris


Telèfon

+376 73 70 70

En el compromiso que tenemos en Zeno Quantum con la igualad de las personas, el texto está redactado en género masculino ya que la RAE mantiene que el masculino genérico se usa para ambos sexos y que no excluye a la mujer. Pel compromis que tenim a Zeno Quantum amb la igualtat de les persones, el text està redactat en gènere masculí ja que la RAE manté que el masculí genèric s'usa per a tots dos sexes i que no exclou la dona. Due to the commitment that we have in Zeno Quantum with the equility of people, the text is written in the masculine gender since the RAE maintains that the generic masculine is used for the both sexes and that it does not exclude women. Zeno Quantum pertsonen arteko berdintasunarekin duen konpromisoagatik zera jakinarazi nahi dizue: testua maskulinoan idatzita dago, RAEk maskulino generikoa bi sexuetarako erabiltzen dela eta ez duela emakumea baztertzen baitio.

SUBSCRIU-TE

Registra't al nostre Insights i rep notícies de Zeno Quantum. Envieu un correu a info@zenquant.com amb l'assumpte: "Registre insights"

bottom of page