top of page

Cria corbs i et treuran els ulls

Writer: zenoquantum
zenoquantum
7 hours ago
4 min de lectura

Autor: Diego Delgado, CEO de Zeno Quantum.


Ningú seu a taula a casa seva amb el propòsit d’educar un adult incapaç d’assumir les conseqüències dels seus actes. Al contrari: el deteriorament sol començar amb gestos que des de fora semblen mostres exemplars de dedicació familiar.


Passa quan un nen, amb només dos anys, descobreix al menjador de casa seva que la intensitat de la seva rebequeria té la capacitat de doblegar la voluntat dels adults. Passa vuit anys després, quan persones com vostè o jo redactem un correu impecablement educat al tutor per qüestionar el criteri d’una qualificació perquè el nostre fill ha arribat disgustat a casa. I torna a passar quan exigim explicacions a l’entrenador perquè no entenem que el deixi a la banqueta. En cap d’aquests episodis hi ha mala fe; hi ha una punxada afectiva que els adults no sabem tolerar. Veure frustrat un fill fa mal, i retirar la pedra del camí resulta molt més ràpid que seure a acompanyar-lo mentre aprèn a caminar-hi per sobre.


El problema és que els sistemes humans no atenen les nostres bones intencions, sinó els incentius que reben.


A mesura que el nostre fill creix, absorbeix la lògica de l’entorn amb una eficàcia silenciosa. Aprèn que el seu malestar és un ressort que mobilitza immediatament els adults de casa contra qualsevol autoritat externa. Amb els anys, aquesta dinàmica muta: el nen que al principi simplement expressava una frustració acaba convertint-se en un gestor selectiu del seu propi relat. Omet la seva responsabilitat, amplifica el greuge i observa com nosaltres, els pares, acudim a l’escola a defensar una versió dels fets que ni tan sols hem contrastat.


El rastre que deixa cada nova generació que avança amb aquesta dinàmica en les institucions educatives és devastador, com el cavall del rei Àtila, que per on passava ja no hi tornava a créixer mai més l’herba. Orientadors, tutors, professors i directors dels centres fa anys que observen un fenomen de terra cremada: allà on s’instal·la aquesta defensa incondicional, l’autoritat pedagògica queda arrasada i ja no hi torna a créixer l’exigència. Quan un equip educatiu intenta assenyalar un límit necessari per a la maduresa d’un adolescent i es troba cara a cara amb famílies que actuen com a advocats defensors de la seva impunitat, el sistema acaba cedint per pur esgotament. Per evitar el desgast d’un conflicte permanent, es rebaixa el llistó, se suavitzen les sancions i es retiren els murs de contenció. El jove creix sense conèixer el pes real d’una norma perquè algú sempre ha negociat una excepció a la seva mida.


La investigació en psicologia del desenvolupament fa temps que documenta el cost ocult d’aquest model. Diversos estudis sobre l’anomenada criança sobreprotectora o helicopter parenting —recollits per l'American Psychological Association— adverteixen que l’excés d’intervenció adulta interfereix directament en el desenvolupament de l’autoregulació emocional i la maduresa moral. Quan s’impedeix que un jove alimenti la fricció natural dels seus errors, s’atrofia la seva capacitat per assumir responsabilitats ètiques. Paral·lelament, les investigacions sobre els mecanismes de desconnexió moral en l’adolescència mostren com l’entorn pot facilitar que el jove aprengui a desplaçar la culpa cap a tercers i a minimitzar les conseqüències dels seus actes.


Però aquesta arquitectura de blindatge té un límit físic. Arriba un moment en què els reptes desborden el perímetre controlat de l’escola i salten a l’espai públic. I és llavors quan les famílies descobreixen amb estupor que han perdut el control del tauler.


A finals del mes d’octubre passat, els aldarulls i saquejos convocats a través de xarxes socials al centre de Barcelona van deixar un balanç inquietant: dels 128 detinguts inicials per destrosses i assalts a comerços, 72 eren menors d’edat, alguns d’amb prou feines catorze anys. Segons van recollir cròniques periodístiques com les publicades per El País i La Vanguardia, molts d’aquells adolescents no tenien antecedents previs i procedien d’entorns familiars corrents. És a dir, de famílies com la seva o la meva. Davant dels jutjats i dels mitjans, diversos progenitors van admetre amb perplexitat que no tenien ni idea d’on eren els seus fills ni de què feien aquella nit.


Resulta molt còmode observar aquelles imatges des del sofà i concloure que el problema resideix en un jovent mal educat o en famílies marginals. Tanmateix, aquell episodi exposa una contradicció que travessa llars aparentment exemplars: mai no havíem estat tan obsessionats a evitar qualsevol incomoditat quotidiana als nostres fills i, alhora, tan desconnectats del seu criteri moral quan creuen la porta de casa.


Durant més d’una dècada, molts de nosaltres ens dediquem a interceptar cada conseqüència desagradable abans que fregui la pell dels nostres fills. Creiem que els estem protegint, però en realitat estem operant contra les lleis més elementals de la física social. Evitar que el nostre fill carregui amb el pes dels seus actes durant catorze anys és exactament igual que llançar una escopinada cap al cel: la gravetat no negocia i, tard o d’hora, acabarà caient de ple sobre la nostra cara.


La diferència és que, quan la gravetat actua als setze anys, ja no existeix un tutor a qui enviar un correu diplomàtic ni una sanció escolar que negociar. Hi ha un aparador destrossat, una sala de vistes o una vida adulta que no entén d’excepcions sentimentals.


Una vegada més, quan s’apaga el soroll del carrer i es tanca la porta de casa nostra, queda un mirall davant del qual no podem apartar la mirada. Un vidre net que no posa en dubte quant estimem els nostres fills —perquè ningú qüestiona aquest afecte—, sinó si posseïm la maduresa necessària per suportar el dolor de veure’ls enfrontar-se avui als seus propis errors, o si preferim continuar comprant la nostra pròpia tranquil·litat a terminis sabent que, el dia que venci el deute, ni nosaltres ni ells tindrem amb què pagar-lo.


I si discrepes o simplement vols continuar conversant sobre el que acabes de llegir, segueix la conversa AQUÍ  o escanejant el següent QR.



Pots cononeixer més sobre Diego Delgado a www.diegodelgadocerro.com

En el compromiso que tenemos en Zeno Quantum con la igualad de las personas, el texto está redactado en género masculino ya que la RAE mantiene que el masculino genérico se usa para ambos sexos y que no excluye a la mujer.

 
 
 

Comentaris


Telèfon

+376 73 70 70

En el compromiso que tenemos en Zeno Quantum con la igualad de las personas, el texto está redactado en género masculino ya que la RAE mantiene que el masculino genérico se usa para ambos sexos y que no excluye a la mujer. Pel compromis que tenim a Zeno Quantum amb la igualtat de les persones, el text està redactat en gènere masculí ja que la RAE manté que el masculí genèric s'usa per a tots dos sexes i que no exclou la dona. Due to the commitment that we have in Zeno Quantum with the equility of people, the text is written in the masculine gender since the RAE maintains that the generic masculine is used for the both sexes and that it does not exclude women. Zeno Quantum pertsonen arteko berdintasunarekin duen konpromisoagatik zera jakinarazi nahi dizue: testua maskulinoan idatzita dago, RAEk maskulino generikoa bi sexuetarako erabiltzen dela eta ez duela emakumea baztertzen baitio.

SUBSCRIU-TE

Registra't al nostre Insights i rep notícies de Zeno Quantum. Envieu un correu a info@zenquant.com amb l'assumpte: "Registre insights"

bottom of page