La fina línia que separa un geni d'un idiota
Autor: Diego Delgado, CEO de Zeno Quantum.
Entres en un bar, t'acostes a la barra i la conversa ja ha començat.
El tipus de la samarreta i els pantalons curts del costat parla de partícules, de realitats que canvien quan algú les mira i de coses que continuen connectades a milers de quilòmetres de distància. No entens res i dedueixes que aquest personatge està com un llum. Fins que el cambrer s'acosta i et diu a l'orella que és un físic quàntic de la universitat. Aleshores recol·loques la teva supèrbia: el que era el deliri d'un boig es converteix en una genialitat massa complexa per a la teva comprensió. El missatge és el mateix, però el teu cervell necessita la bofetada de l'estatus para baixar del seu propi pedestal.
Existeix una línia asquerosament fina que separa el geni de l'idiota, i gairebé mai la dibuixa la boca del qui parla, sinó l'oïda perezosa del qui escolta.
La dificultat arrel és exactament la mateixa per a tots dos perquè explicar el que és terriblement difícil sempre sona estrany.
El geni se salta passos, connecta cables que ningú més veu i s'expressa amb una traça salvatge perquè el seu cap va a tres-cents quilòmetres per hora mentre la seva llengua intenta seguir-li el ritme. L'idiota, per la seva banda, mostra la incompetència comunicativa sota la mateixa convicció cega i el mateix desapeg per la lògica comuna. Davant l'observador casual, davant del directiu que mesura el món amb una plantilla d'Excel, tots dos sonen exactament igual d'abstractes, molestos i prescindibles.
El problema és que ens hem acostumat a un ecosistema d'oficina que fa olor d'ambientador d'herbes i de perfum car, un relat corporatiu descafeïnat, un management populista que sempre demana perdó abans de panteixar i que ha extirpat qualsevol rastre de la veritat més elemental: que les coses innovadores ho són perquè no existeixen, que no s'entenen a la primera i que necessiten esforç per desxifrar-les.
Fa uns dies, vaig assistir a una ponència sobre management humanístic on el conferenciant, amb aquesta seguretat assajada que dona el circuit de conferències i l'autoritat que dona escriure a la contra dels diaris, va classificar els professionals d'una organització en cinc nivells col·locant en l'últim graó els idiotes, mentre feia riure dient que eren els perduts per a l'empresa. Ningú dels assistents, tampoc jo, va aturar la música o va aixecar la mà. Ens vam quedar congelats en la nostra pròpia covardia gregària, assentint lleument amb el cap per pur pànic a ser assenyalats com els següents idiotes de la sala si ens atrevíem a contradir el gurú de l'escenari. L'afirmació es va quedar flotant en l'aire com l'olor de fritada d'una xurreria, i tots la vam respirar en silenci.
Jo em vaig preguntar: idiota per a què?
És que potser el ponent és capaç de netejar peix? De vendre calces o calçotets al mercat? D'anticipar que la corretja de l'alternador està a punt de trencar-se? D'enviar coets a la lluna? D'operar a cor obert? Idiota per a què?
La paraula idiota mai ha descrit l'interior d'una persona, sinó la incapacitat d'un sistema per trobar-li el lloc veritable on la seva raresa sigui un avantatge competitiu. L'inútil operari del cinquè nivell ho és perquè no sap empaquetar la seva intuïció en un pla estratègic de tres horitzons, o és que la teva estructura és tan rígida que només tolera la mediocritat predictible?
Quan un director general és incapaç d'aixecar una paret de maons recta o de detectar pel so que una premsa hidràulica està a punt de reventar, en diem manca d'especialització i en riem al sopar de Nadal. Quan l'operari del taller no sap verbalitzar per què sap que aquesta peça fallarà abans que ho digui l'ordinador, utilitzem el seu silenci per decidir el sostre del seu nivell. A uns els salvem pel càrrec que ocupen i a d'altres els classifiquem per la burocràcia que no saben omplir.
Aquí és on sangna el veritable mal de les organitzacions actuals, en aquesta doble vara de mesurar que protegeix el buròcrata i condemna l'artesà. I el perill no es troba només en el cap tancat a l'antiga que mesura amb Excel; el veritable perill està en el líder modern, aquest que s'omple la boca amb paraules com "empatia", "escolta activa" i "psicologia positiva", però que camufla la seva covardia etiquetant com a "gent con mala actitud" o "perfils difícils" qualsevol que qüestioni els processos con la cruesa de l'honestedat. És una condescendència letal: et somriuen mentre t'empenyen discretament cap al cinquè nivell.
El drama estructural de les empreses no és l'escassetat de talent ni la manca d'idees disruptives, sinó l'alarmant proliferació de directius que han delegat la seva capacitat de judici en la targeta de visita dels altres. Quan la incertesa prem i el mercat es torna un terreny hostil, el cervell del líder mediocre s'arronsa i busca refugi en allò conegut; prefereix un error convencional que no li costi el lloc de feina a una genialitat incòmoda que l'obligui a pensar fora del manual. Si qui proposa una idea revolucionària no ve avalat per un càrrec pompós, un vestit a mida o una reputació de mercat, el sistema activa el seu mecanisme de defensa: confon la dificultat per explicar-se amb una intel·ligència limitada i despatxa el dissident al soterrani dels inservibles.
El treball de qui lidera no ha estat mai seure a esperar que les solucions li arribin masegades, perfectes i presentades en un document impecable que pugui reanar sense llegir. El seu treball real, el que justifica el seu sou i el seu estatus, consisteix a ficar les mans al fang, a fer les preguntes correctes, a separar la intuïció profunda de la traça verbal i a acceptar la humiliació íntima que potser la persona que té al davant ha vist una cosa que ell encara no és capaç de comprendre.
Mentre les empreses continuïn preferint la comoditat d'un relat avorrit que no molesti a ningú, continuaran omplint les seves pàgines web amb la paraula innovació mentre als passadissos es dediquen a copiar el que el veí va fer fa tres anys.
És un mirall incòmode del qual no pots apartar la mirada encara que et giris d'esquena; un vidre net que t'obliga a mirar de cara quantes vegades has matat una gran idea simplement perquè no t'ha agradat l'embolcall, o perquè qui te la feria tenia les mans tacades de greix.
I si discrepues o simplement vols continuar conversant sobre el que acabes de llegir, continua la conversa AQUÍ o llegint el següent QR
Pots conèixer més sobre Diego Delgado a www.diegodelgadocerro.com
En el compromiso que tenemos en Zeno Quantum con la igualad de las personas, el texto está redactado en género masculino ya que la RAE mantiene que el masculino genérico se usa para ambos sexos y que no excluye a la mujer.
Comentaris