El mite del pensament positiu: quan l’optimisme esdevé un problema sistèmic
- zenoquantum
- Jan 7
- 4 min de lectura
Actualitzat: 3 days ago
Al setembre de 2022, la periodista Sonali Kolhatkar va publicar un article que recupera una de les contribucions intel·lectuals més incòmodes i necessàries de Barbara Ehrenreich: la crítica al pensament positiu com a ideologia dominant en la cultura corporativa, sanitària i econòmica dels Estats Units. Lluny de ser una actitud innocent o motivadora, Ehrenreich argumentava que l’optimisme obligatori pot funcionar com una eina de control social, capaç d’invisibilitzar les desigualtats estructurals i de desplaçar la responsabilitat del sistema cap a l’individu.
La tesi central, desenvolupada en el seu llibre Bright-Sided: How Positive Thinking Is Undermining America (2009), és contundent: quan l’optimisme deixa de ser una elecció personal i es converteix en una norma moral, deixa d’empoderar i comença a silenciar. Segons Ehrenreich, el missatge implícit és clar: si fracasses, emmalalteixes o t’empobreixes, no és per fallades del sistema econòmic, sanitari o laboral, sinó perquè no has pensat prou en positiu.
El pensament positiu com a indústria
Ehrenreich identifica una veritable indústria del pensament positiu: conferenciants motivacionals, coaches, literatura d’autoajuda, pòsters inspiradors i fins i tot corrents religioses, com l’anomenat “evangeli de la prosperitat”, que prometen èxit material i benestar emocional a aquells que adopten l’actitud correcta. En aquest marc, la pobresa, l’atur o fins i tot el càncer deixen de ser problemes col·lectius i passen a interpretar-se com a desafiaments individuals mal gestionats.
L’article de Kolhatkar destaca que Ehrenreich va arribar a aquesta crítica a partir de la seva pròpia experiència amb el càncer de mama. En buscar grups de suport, va trobar una pressió constant per mostrar-se alegre, agraïda i optimista, fins i tot davant d’una malaltia potencialment mortal. Aquesta imposició emocional no només resultava psicològicament opressiva, sinó que desviava l’atenció de preguntes fonamentals, com les causes estructurals de l’augment del càncer de mama o les fallades dels sistemes de prevenció i tractament.
Evidència científica: optimisme, biaixos i supressió emocional
Des de la psicologia i les ciències cognitives, la crítica d’Ehrenreich troba un suport matisat però rellevant. Nombrosos estudis han documentat el biaix d’optimisme (optimism bias), una tendència sistemàtica a sobreestimar els resultats positius i a subestimar els riscos negatius. Aquest biaix pot ser adaptatiu en alguns contextos, ja que redueix l’ansietat i afavoreix la perseverança, però resulta problemàtic en entorns on la precisió i l’avaluació realista del risc són crítiques, com en la presa de decisions organitzatives, financeres o tecnològiques.
Les investigacions sobre les anomenades il·lusions positives mostren que una percepció moderadament optimista d’un mateix pot associar-se amb el benestar subjectiu. Tanmateix, quan l’optimisme es desacobla de l’evidència empírica i s’imposa socialment, augmenta la probabilitat d’errors de judici, de mala planificació i de negació de senyals primerencs de fracàs.
A més, la literatura sobre regulació emocional adverteix sobre els costos de la supressió emocional, una estratègia que consisteix a ocultar o inhibir emocions considerades “negatives”. Forçar la positivitat, especialment en contextos laborals, s’ha associat amb un major estrès fisiològic, una menor sensació d’autenticitat i un deteriorament de la confiança interpersonal. En altres paraules, exigir optimisme pot produir exactament el contrari del que promet: menys benestar i pitjor rendiment col·lectiu.
Cultura corporativa i responsabilitat estructural
Ehrenreich situa l’auge del pensament positiu en el context de les reestructuracions corporatives massives des de la dècada de 1980. Davant dels acomiadaments i la precarització, el discurs empresarial va promoure la idea que perdre la feina era “una oportunitat” i que queixar-se era un senyal de debilitat. Aquest marc narratiu no només protegia les empreses de la crítica, sinó que incentivava els treballadors que restaven a acceptar càrregues de feina excessives sota la lògica de la gratitud i de “l’actitud correcta”.
Des d’una perspectiva sistèmica, el problema no és l’optimisme en si, sinó el seu ús ideològic per desactivar el pensament crític. Quan l’optimisme substitueix l’anàlisi, l’esperança reemplaça l’evidència i la motivació desplaça la responsabilitat estructural, es crea un entorn on els problemes reals persisteixen, però esdevenen cada vegada més difícils d’anomenar.
Cap a un optimisme epistemològicament responsable
Per a organitzacions orientades al coneixement i a la innovació, com Zeno Quantum, la lliçó no és abandonar una visió positiva del futur, sinó reformular-la. Un optimisme saludable ha de ser compatible amb el dubte, la crítica informada i l’avaluació rigorosa dels riscos. Això implica fomentar cultures on assenyalar problemes no sigui vist com una actitud negativa, sinó com una contribució essencial a l’aprenentatge col·lectiu.
En un món marcat per la incertesa tecnològica, econòmica i ecològica, el veritable avantatge competitiu no rau a “pensar en positiu”, sinó a pensar amb claredat.
Com advertia Ehrenreich, el somriure obligatori pot ser còmode, però rarament és transformador.
Pots conèixer més sobre MeCareer a www.mecareer.tech o reservar una reunió personalitzada. aquí!!
Coneix més sobre nosaltres a www.zenoquantum.com, www.mecareer.tech, www.meorienta.ad
Otros artículos relacionados
En el comprosmiso que tenemos en Zeno Quantum con la igualad de las personas, el texto está redactado en género masculino ya que la RAE mantiene que el masculino genérico se usa para ambos sexos y que no excluye a la mujer.
Comentaris