El cost de la flexibilitat
Autor: Diego Delgado, CEO de Zeno Quantum.
La María, a les vuit, ja ha deixat els nens a l’escola i arriba a la feina amb el cafè encara calent a la mà. Obre el correu, atén una trucada, entra en una reunió i, quan torna a la seva taula, troba tres expedients nous de clients que ha de resoldre «per avui». Menja de pressa davant de l’ordinador i continua.
A les sis acaba la seva jornada, almenys segons l’horari que figura al seu contracte. Gairebé mai no marxa aleshores. Els seus companys tampoc. Sempre queda un client que s’endarrereix, un altre que arriba a última hora, un correu, una urgència o algú que mira el rellotge quan un altre recull les seves coses.
Avui, però, té una cita amb el tutor del seu fill a dos quarts de set. Fa setmanes que intenta trobar un moment per parlar amb ell. A les sis en punt tanca l’ordinador, es posa la jaqueta i calcula quant trigarà a arribar a l’escola. En passar pel costat del despatx del seu cap, sent la pregunta de sempre:
—Ja te’n vas?
«És increïble», pensa mentre baixa corrents les escales cap a l’aparcament.
La María entra a l’aula a tres quarts de set, encara amb la jaqueta posada i la bossa penjada de l’espatlla.
—He sortit a la meva hora, però el trànsit és impossible —diu mentre recupera l’alè.
En Carlos, el tutor, mira el rellotge de la paret. És la segona família que arriba tard avui. A les set n’espera una altra i, després, encara haurà de deixar per escrit el que han parlat. És a l’escola des d’abans de les nou: classes, exàmens, correccions i gestions. Quan tot això hauria d’acabar, comencen les tutories.
La direcció els demana una atenció personalitzada i horaris que s’adaptin a les famílies. Ell entén la petició: té al davant una mare a qui el seu cap acaba de retreure que marxés a les sis. Li costa més entendre per què la tarda de les famílies compta i la seva sembla que no existeixi. Avui tornarà a arribar a casa cap a les nou.
En Carlos surt de l’escola a les vuit i deu. Encara és de dia i el supermercat acaba de tancar. Dona un cop al volant amb el palmell de la mà.
—Em cago en tot. No poden ser més puntuals? —diu amb ironia mentre mira la persiana—. A les vuit, tancat. I ara què sopem?
Fa tres setmanes que l’interruptor de l’habitació dels seus fills no funciona. L’electricista només pot passar a mitja tarda, quan ell fa classe. La càries que el desperta a les nits haurà d’esperar: la dentista li ofereix hora a les cinc.
També fa dies que intenta parlar amb en Pedro, el seu gestor, sobre la declaració de la renda. Cada trucada acaba igual:
—Carlos, ja saps que a aquesta hora no queda ningú al despatx. Intenta trucar abans, si us plau.
—De nou a set estic treballant. Què esperen, que demani un dia lliure per a cada cosa? Abans, almenys, trobaves algú obert el dissabte. Ara ni això.
En Pedro té una gestoria on treballa la María.
Els seus clients cada vegada volen que els atengui més tard. En Carlos no és un cas aïllat: és una cosa que s’ha generalitzat.
La sort que té és que els altres despatxos com el seu estan igual. «Almenys no se’n van a la competència», pensa.
Ell ho entén: la majoria de les persones treballen fins tard i, quan acaben la jornada, necessiten fer gestions. Però, en els temps que corren, ningú no vol quedar-se més enllà de les sis.
De vegades pensa que la gent no vol treballar. Que haurien de tornar temps passats, perquè alguns passessin una mica de gana. Sabrien valorar què vol dir tenir feina.
Però és impossible. No n’hi ha prou amb pagar les hores. És que ni així ningú no es vol quedar. I, si proposes obrir els dissabtes, fins i tot organitzant-ho amb serveis mínims i torns rotatius, els treballadors se te’n van.
Desesperant és la resposta. Impotència, molta impotència.
El mercat va trobar una resposta a la demanda d’atenció fora d’horari: oferir serveis que no necessitessin una persona a l’altra banda en aquell moment. Les botigues van començar a rebre comandes mentre tenien les portes tancades; els bancs van permetre fer operacions sense passar per l’oficina i, més recentment, els agents d’intel·ligència artificial han començat a respondre preguntes a qualsevol hora.
El canvi fa anys que creix. Segons Eurostat, entre els qui utilitzaven internet a la Unió Europea, van comprar en línia el 50 % el 2007, el 59 % el 2014 i el 77 % el 2024. La banca digital també es va estendre: la utilitzava el 25 % dels adults europeus el 2007 i el 51 % el 2017.
Aquesta adaptació té conseqüències. L’OCDE assenyala que el comerç electrònic ha reduït l’afluència a les botigues físiques i ha alterat el comerç tradicional. El Banc Central Europeu registra, al seu torn, menys oficines i menys empleats bancaris a la zona euro, tot i que assenyala que la digitalització és només una de les causes. Un servei guanya disponibilitat; alguns negocis perden clients i alguns llocs de treball desapareixen o canvien.
La María no vol treballar després de les sis, però necessita que en Carlos l’atengui a dos quarts de set. En Carlos no vol arribar a casa a les nou, però s’enfada quan troba les botigues tancades. En Pedro vol atendre aquests clients sense que ningú del seu equip marxi. I el mercat ofereix una altra sortida: que cada vegada es puguin fer més coses sense esperar que una persona obri la porta.
El que acabem de veure és un sistema complex en moviment. Cadascú actua segons el que necessita i coneix; les decisions d’uns canvien el que els altres poden fer. D’aquí surt un resultat que ningú no va planejar i que deixa conseqüències pel camí.
És temptador quedar-se amb unculpable: «El empresari explota», «els pares arriben tard», «els professors no s’adapten» o «la gent ja no vol treballar».
Potser la pròxima vegada que una explicació sembli tan evident convé aturar-se un moment i preguntar-se: a qui més afecta això, què necessita aquesta persona i què està provocant, sense voler, la meva pròpia decisió?
I si discrepes o simplement vols continuar conversant sobre el que acabes de llegir, continua la conversa AQUÍ o llegin el següent QR.
Pots conèixer més coses sobre Diego Delgado a www.diegodelgadocerro.com
En el compromiso que tenemos en Zeno Quantum con la igualad de las personas, el texto está redactado en género masculino ya que la RAE mantiene que el masculino genérico se usa para ambos sexos y que no excluye a la mujer.
Comentaris