Com va arribar vostè fins aquí?
Com va arribar a dedicar-se al que es dedica?
No li pregunto què va estudiar, quin càrrec ocupa ni què apareix sota el seu nom a LinkedIn. Li pregunto com va arribar realment fins aquí. Si va ser el resultat d’una decisió meditada o si hi van influir la nota que va obtenir, uns estudis que tenia a prop, l’opinió dels seus pares, una primera empresa que li va oferir una oportunitat, una promoció que va acceptar sense pensar-s’ho gaire o una hipoteca que va aparèixer just quan començava a preguntar-se si volia continuar.
És possible que escollís la seva professió amb una convicció absoluta. També pot ser que anés prenent decisions raonables sense saber exactament cap a on el conduïen i que, quan se’n va voler adonar, aquelles decisions ja s’haguessin convertit en una trajectòria professional, un salari, una posició social i una manera de presentar-se davant dels altres.
Fa anys que la ciència qüestiona la idea que construïm les nostres trajectòries professionals seguint un pla. Un estudi publicat al Journal of Vocational Behavior va preguntar a 772 persones què havia influït en les seves decisions i el 69,1% va reconèixer l’efecte d’algun esdeveniment fortuït. Això no significa que les nostres carreres depenguin de l’atzar, però sí que tendim a reconstruir-les després com si haguessin respost a una estratègia molt més ordenada de la que realment va existir.
Ens agrada pensar que portàvem el volant, encara que durant bona part del viatge només anéssim asseguts al seient del darrere.
Algunes persones descobreixen aviat que allò no era el que esperaven. D’altres van escollir bé per a la persona que eren aleshores, però han canviat. També hi ha qui continua sent bo en la seva feina, rep reconeixement i té unes condicions que, vistes des de fora, semblen envejables, tot i que fa temps que va deixar de sentir curiositat pel que fa. El foc no sempre s’apaga perquè mai no hagués estat autèntic; de vegades fa massa anys que escalfa la mateixa habitació.
Canviar, però, no és senzill. Al voltant d’una professió construïm ingressos, relacions, experiència, rutines i una identitat. No diem únicament que treballem com a advocats, professors, comercials o enginyers. Diem que som advocats, directius o professors. Preguntar-nos si volem continuar ens pot obligar a revisar no només la nostra feina, sinó també el relat que fa anys que ens expliquem sobre qui som.
Aleshores apareix el remolí. Sabem que alguna cosa no encaixa, però continuem donant voltes. Pensem molt, parlem amb les mateixes persones i arribem gairebé sempre a les mateixes conclusions. Esperem assolir una certesa completa abans de moure’ns, tot i que difícilment trobarem una direcció nova mentre continuem observant el món des del mateix lloc.
El més curiós és que acceptem ajuda amb naturalitat en altres àmbits. Si ens fa mal un genoll, anem al fisioterapeuta. Si volem alimentar-nos millor, consultem un nutricionista. Si hem de signar un contracte important, busquem un advocat. No interpretem que demanar assessorament ens faci menys autònoms ni que algú estigui decidint per nosaltres.
Tanmateix, quan el dubte afecta la nostra vida professional, creiem que la resposta hauria de sortir únicament del nostre interior. Demanar ajuda sembla admetre que no ens coneixem, que no sabem decidir o que, després de vint anys treballant, encara no hem descobert què volem ser quan siguem grans.
No és una sensació anecdòtica. Una revisió de 144 estudis amb més de 90.000 participants va concloure que l’estigma redueix la cerca d’ajuda, especialment quan demanar-la entra en conflicte amb la identitat que la persona vol preservar: algú fort, competent i capaç de resoldre els seus propis problemes. Tot i que aquella investigació se centrava en la salut mental, el mecanisme resulta reconeixible: no només temem que els altres pensin que no sabem què fer; temem començar a pensar-ho nosaltres.
En l’orientació professional s’hi afegeix un altre problema. Continuem associant-la amb l’adolescència, amb un test fet a l’escola i una llista d’estudis lliurada a algú que no sap què escollir. Per això molts adults ni tan sols la consideren una possibilitat. Creuen que orientar-se a una certa edat significa haver fet tard, haver-se equivocat o reconèixer un fracàs.
Potser també temen allò que podrien descobrir. Mentre el malestar continuï sent confús, el poden atribuir al cap, a l’empresa, al cansament, al dilluns o a l’edat. Aturar-se a examinar-lo obre la possibilitat de comprovar que necessiten canviar alguna cosa. I, una vegada ho han vist, resulta més difícil continuar comportant-se com si no passés res.
No totes les persones que se senten atrapades necessiten abandonar la seva feina, començar de zero o perseguir una suposada vocació. Algunes necessitaran canviar d’empresa; d’altres, modificar les seves funcions, formar-se, recuperar una part oblidada de la seva professió o acceptar que el problema no és a la feina. La qüestió no és quina serà la resposta, sinó per què insistim a buscar-la completament sols.
Potser moltes persones no continuen atrapades perquè no existeixi cap sortida, sinó perquè buscar-la les obligaria a pronunciar una frase que els costa més que continuar donant voltes:
No sé què vull fer ara i potser necessito ajuda per esbrinar-ho.
La pregunta, per tant, no és únicament com va arribar vostè fins aquí.
La pregunta és per què, si ja no sap com continuar, continua consultant només la mateixa persona que fa anys que no li dona una resposta clara.
"I si discrepes o simplement vols continuar conversant sobre el que acabes de llegir, continua la conversa AQUÍ o llegint el següent QR."
Fonts
Bright, J. E. H., Pryor, R. G. L. y Harpham, L. (2005). *The Role of Chance Events in Career Decision Making*. Journal of Vocational Behavior, 66(3), 561-576.
Clement, S. et al. (2015). *What is the impact of mental health-related stigma on help-seeking? A systematic review of quantitative and qualitative studies*. Psychological Medicine, 45(1), 11-27.
15 años y más de 100.000 estudiantes orientados. Conoce más en www.meorienta.ad
Otros artículos relacionados
En el comprosmiso que tenemos en Zeno Quantum con la igualad de las personas, el texto está redactado en género masculino ya que la RAE mantiene que el masculino genérico se usa para ambos sexos y que no excluye a la mujer.
Comentaris