La treva s’ha acabat
Cada setembre, els quioscos es tornen a omplir de col·leccions que prometen convertir-nos en experts en història, cuina, minerals o vaixells de fusta. Els gimnasos recuperen aquells que van desaparèixer abans de l’estiu. Comprem una agenda nova, busquem un curs d’anglès, endrecem la taula i ens convencem que aquesta vegada sí que aconseguirem fer allò que fa mesos que ajornem.
No és ben bé optimisme. S’assembla més aviat a una amnistia.
Durant les vacances, aquells que n’han pogut gaudir han viscut unes setmanes allunyats de les reunions, els correus, els desplaçaments, les converses pendents i aquella llista de petites obligacions que rarament sembla greu, però que, sumada, ho acaba ocupant tot. Hem dormit una mica més, hem menjat a altres hores, hem vist persones que durant l’any amb prou feines veiem i, durant uns dies, hem sentit que alguns problemes ja no pesaven tant.
Però probablement no havien desaparegut. Només s’havien desplaçat fora de la nostra vista.
Una investigació publicada al Journal of Occupational Health va analitzar els efectes de les vacances sobre la salut i el benestar. La conclusió no resulta gaire sorprenent: les vacances produeixen una millora, però bona part dels seus efectes s’esvaeix poc després de tornar a la feina. Descansem, recuperem forces i ens sentim millor, però, quan tornem a entrar en el mateix entorn, amb les mateixes regles i les mateixes tensions, el nostre benestar tendeix a tornar al punt de partida. La literatura científica fins i tot ha posat nom a aquest fenomen: l’efecte d’esvaïment de les vacances. (De Bloom et al., 2009)
Potser el problema és que pensem en les vacances com una reparació, quan moltes vegades només són una treva.
Reparem el cansament, però no allò que el provoca. Ens allunyem del conflicte, però no prenem la decisió pendent. Deixem de mirar el correu, però no canviem la relació que tenim amb la feina. Durant unes setmanes sentim menys pressió i confonem aquesta distància amb una solució. Després tornem i descobrim que el problema continuava allà, educadament assegut, esperant que tornéssim.
Aleshores fem promeses com ara: aquest any em cuidaré més. Canviaré de feina. Aprendré un idioma. Estaré més present amb els meus fills. Deixaré d’acceptar reunions inútils. Parlaré amb el meu responsable. Em formaré. Buscaré algú que m’ajudi. Diré que no.
I probablement ho diem de debò, però el problema no acostuma a ser la falta de voluntat. El problema és que les nostres promeses individuals tornen a entrar en sistemes que fa anys que funcionen sense comptar-hi. L’agenda es torna a omplir, algú col·loca una urgència per damunt del nostre propòsit, la por recupera arguments i allò que és important comença a cedir terreny davant d’allò que és immediat. No abandonem els nostres plans de cop. Els anem ajornant d’una manera tan raonable que gairebé no sembla una renúncia.
Fins que arriba un altre estiu.
Potser per això setembre no és realment el mes dels nous començaments. Ningú no torna a una pàgina en blanc. Tornem a les nostres decisions anteriors, a les relacions que hem construït, a les oportunitats que no vam veure, als límits que vam acceptar i a les pors que vam aprendre a justificar. Tornem també a les nostres feines, a les nostres empreses, a una tecnologia que continua avançant mentre intentem comprendre quina part de la nostra vida facilitarà i quina acabarà decidint per nosaltres.
Però tornem amb una cosa que durant l’any escasseja: uns centímetres de distància. I potser no els hauríem d’utilitzar únicament per recuperar forces i continuar exactament igual.
A Zeno Quantum iniciem una nova temporada d’Insights amb la intenció d’observar què passa quan el dia a dia es torna a posar en marxa.
Parlarem de com estan canviant les relacions entre les persones i les empreses, perquè el talent ja no es pot reduir a un currículum que apareix quan hi ha una vacant.
Parlarem d’aquells que han estudiat, han començat a treballar i descobreixen, als vint-i-cinc, trenta o trenta-cinc anys, que tenir una professió no significa necessàriament saber cap a on avançar.
Parlarem de tecnologia, intel·ligència artificial i organitzacions, però també de les persones que han de conviure amb tot plegat.
I observarem aquells sistemes invisibles en què persones intel·ligents, prenent decisions aparentment raonables, poden acabar generant resultats que ningú no havia triat.
Perquè som una empresa tecnològica, però, després d’anys treballant amb dades, plataformes, empreses, centres educatius i milers de persones, hem après una cosa difícil d’introduir en un algoritme: gairebé cap problema veritablement humà no s’explica observant una sola variable.
No pretenem oferir respostes ràpides per a problemes que fa anys que es construeixen. Tampoc una altra col·lecció de setembre que quedi abandonada al tercer fascicle. Volem aturar-nos allà on normalment accelerem, fer visibles algunes contradiccions i plantejar preguntes que potser ens faran coure una mica, especialment quan descobrim que no parlen dels altres.
Les vacances s’han acabat. Els problemes tornen a ser davant nostre. La bona notícia és que les nostres oportunitats també han tornat. I potser la primera consisteix a observar la nostra realitat abans que el dia a dia torni a decidir per nosaltres.
Gràcies per acompanyar-nos en aquesta nova temporada d’Insights de Zeno Quantum.
Conoce más sobre nosotros en el www.zenoquantum.com, www.mecareer.tech, www.meorienta.ad
Otros artículos relacionados
En el comprosmiso que tenemos en Zeno Quantum con la igualad de las personas, el texto está redactado en género masculino ya que la RAE mantiene que el masculino genérico se usa para ambos sexos y que no excluye a la mujer.
Comentaris