La gent no ha deixat de treballar. Ha deixat de creure.
- zenoquantum
- 9 hours ago
- 4 min de lectura
A qui no li ha passat?
Vas a un restaurant i el cambrer gairebé prefereix que te’n vagis al de més avall. Entres en una botiga i el dependent continua plegant roba. A l’oficina, a les sis menys cinc ja hi ha abrics posats i ordinadors apagant-se. Dius a la gent que es formi i et contesten que et formis tu. Demanes una mica més d’implicació amb el projecte i et miren com si haguessis demanat una donació de sang.
I és que no se sap gaire per on agafar-ho. Sembla que la gent ja no vol treballar.
I ho sents dir als despatxos, als col·legis, a les reunions de direcció, als dinars d’empresa i a les converses entre empresaris.
Els joves no aguanten res. Els més veterans estan acomodats. Ningú té gana. Ningú vol aprendre. Ningú vol comprometre’s. Tothom mira el rellotge. Tothom vol cobrar més i treballar menys.
Pot ser.
Però potser és que no tenim memòria i només mirem l’últim mes.
Què passaria si no fos mandra? Si no fos comoditat? Si una part important d’aquesta gent no hagués deixat de treballar, sinó que hagués deixat de creure?
Perquè hi ha alguna cosa força obscena a demanar il·lusió a persones a qui fa anys que l’anem gastant.
Hem demanat més feina, més flexibilitat, més disponibilitat, més adaptació, més paciència, més resiliència, més formació, més compromís i més fidelitat.
Hem demanat que acceptessin canvis, que assumissin noves eines, que cobrissin baixes, que absorbissin tasques de companys que van marxar, que confiessin en el pròxim pla estratègic, en la pròxima reorganització, en el pròxim responsable i en el pròxim cicle de creixement.
I sí, encara que de vegades sembli que tenim memòria de peix, molts ho van fer.
Van arribar abans. Van marxar més tard. Van aprendre programes nous. Van canviar de cap, d’equip, d’objectius, de sistema i de discurs corporatiu.
Un any tocava eficiència. Un altre any innovació. Un altre any transformació digital. Un altre any propòsit. Ara toca intel·ligència artificial.
Ells continuaven allà, adaptant-se a tot, amb l’esperança silenciosa que algun dia tant d’esforç es notaria en alguna cosa més que en un somriure d’agraïment.
Però van passar els anys. I vint anys després molts no estan gaire millor. Estan igual, però més cansats.
Viuen al mateix pis. Mantenen el mateix cotxe. Paguen la quota de la mateixa hipoteca o el mateix lloguer que els mossega la vida cada mes. La mateixa calculadora mental al supermercat per omplir la cistella. El mateix autoengany que amb una hamburguesa també es pot sortir a sopar bé. La mateixa sensació que qualsevol millora salarial desapareix entre habitatge, impostos, fills, gasolina, menjar, assegurances i una avaria inesperada.
I llavors venim nosaltres, directius i empreses, i tornem a demanar il·lusió.
És clar que sí.
Durant anys, molts professionals han viscut com el ruc que avança darrere d’una pastanaga lligada a un pal. Caminen, apreten, obeeixen, es formen, s’adapten i continuen estirant el carro convençuts que, si fan uns passos més, l’acabaran atrapant. Però la pastanaga no s’acosta mai. Sempre és allà. Visible. Prometedora. A la mateixa distància.
I això, al principi, activa. Després cansa. I al final ensenya.
Perquè arriba un moment en què el problema ja no és la manca d’esforç, sinó la repetició d’una promesa que no es compleix mai.
Aleshores un no deixa de caminar perquè sigui còmode. Deixa de córrer perquè ha entès que córrer no escurça la distància per aconseguir la pastanaga.
El conformisme no sempre neix de la mandra. De vegades neix de l’esgotament.
De l’experiència acumulada. D’haver empès moltes portes i descobrir que gairebé totes estaven pintades a la paret.
La ciència fa temps que posa nom a això. La literatura sobre l’estancament professional parla del career plateau: la percepció que la carrera s’ha congelat i ja no ofereix un desenvolupament real. La indefensió apresa explica que, quan una persona sent durant massa temps que les seves accions no canvien els resultats, deixa d’intentar-ho. I els estudis globals sobre compromís laboral mostren una desconnexió profunda entre empleats i organitzacions.
Però, en realitat, no cal llegir cap informe per veure-ho. N’hi havia prou amb escoltar millor.
Potser la pregunta que s’haurien de fer moltes organitzacions no és per què la gent ja no vol donar més. Potser la pregunta és quant de temps fa que estan donant sense rebre una raó creïble per continuar creient.
I és que un arbre no s’asseca el dia que deixes de regar-lo. S’asseca quan fa molt de temps que no ho fas.
Pide una presentación personalizada en team@mecareer.tech y conoce todas las ventajas.
Puedes conocer más sobre MeCareer en www.mecareer.tech o reservar una reunión personalizada. ¡¡aquí!!
Conoce más sobre nosotros en el www.zenoquantum.com, www.mecareer.tech, www.meorienta.ad
Otros artículos relacionados
En el comprosmiso que tenemos en Zeno Quantum con la igualad de las personas, el texto está redactado en género masculino ya que la RAE mantiene que el masculino genérico se usa para ambos sexos y que no excluye a la mujer.
Comentaris