Quan a la víctima l’anomenen botxí
- zenoquantum
- 5 days ago
- 4 min de lectura
Actualitzat: 4 days ago
Durant els últims anys s’ha repetit amb la seguretat d’un dogma: “Els joves no volen esforçar-se. No volen estudiar. No volen comprometre’s.”I així, sense gaire reflexió, la societat adulta ha convertit tota una generació en botxí d’un sistema que, amb una certa amnèsia selectiva, hem construït nosaltres mateixos.
Però hi ha un angle que gairebé mai es menciona: quan un jove abandona, renuncia o es desorienta… qui ha creat el tipus de persona que pren aquesta decisió? De qui és realment la responsabilitat?
Els pares parlen del “sistema” com si fos una força externa, com si la política, l’escola, els mestres, les empreses o els empresaris fossin sempre els culpables. És una maniobra retòrica còmoda: la culpa es reparteix en totes direccions, es dilueix la responsabilitat personal i decisions pròpies es presenten com a problemes generats sempre per altres.
Famílies que van renunciar a educar mentre miraven cap a una altra banda
Molts pares volen fills amb èxit sense assumir la part incòmoda: el temps, la coherència, els límits, la presència real.
Alguns intenten ser amics, influencers domèstics o “col·legues”, però eviten el rol que exigeix la incomoditat del no, de l’exemple, de l’acompanyament sostingut, del valor.
I quan alguna cosa va malament, busquen culpables sempre fora:“Serà l’escola, serà l’educació pública, serà la societat… serà alguna cosa.”Tot excepte el més evident: ells mateixos.
Educar no és acompanyar el present: és preparar algú per a un futur que nosaltres no veurem.I això implica responsabilitat, no simpatia.
La universitat: quan l’estudiant és assenyalat com a culpable
En el discurs públic es culpa el universitari de tot: que abandona, que no va a classe, que no es compromet. Però les dades expliquen una altra història.
De qui és la culpa? Del “sistema”? De l’estudiant? De ningú?
Les causes principals no són la manca de ganes, sinó manca d’orientació real, absència de tutors professionalitzats, plans d’estudi irrellevants, poca connexió docent i escàs acompanyament acadèmic.
Moltes universitats s’han replegat sobre elles mateixes: pressupostos, campanyes de rector, burocràcia, imatge institucional. El resultat és evident: aules amb cent alumnes on només n’apareixen quatre; graus amb taxes d’abandonament del 50 %; titulacions amb dues hores de classe al dia; professors que no els coneix ni el de recepció.
I quan l’estudiant abandona, la universitat fa el més fàcil: el declara culpable. Però aquell estudiant no és botxí: és víctima d’un model que el tracta com una matrícula, no com una persona.
Empreses que confonen rendibilitat amb deshumanització
La productivitat continua sent sagrada, però moltes organitzacions actuen com si cuidar els treballadors fos incompatible amb obtenir beneficis. La evidència diu el contrari: els equips amb més seguretat i suport són els que més innoven i millor rendeixen.
Tot i això, encara persisteix una mentalitat industrial que considera l’empleat com un “cost variable”.
Tanmateix, estimar allò que una empresa construeix passa inevitablement per estimar aquells que ho fan possible. No amb sentimentalismes, sinó amb visió: sense persones cuidades, obtenir beneficis és jugar a la ruleta russa. L’esclavitud ja no pertany a aquesta era; alguns models de gestió, per desgràcia, encara sí.
I mentrestant, els joves… víctimes assenyalades com a culpables
Quan un adolescent es rendeix, quan un jove treballador renuncia, quan un estudiant fracassa, la societat adulta alça el dit:“És que no tenen resiliència.”“És que no s’esforcen prou.”
Però gairebé mai es fa la pregunta essencial: Quina part de la seva manca de preparació és conseqüència directa de les nostres omissions?
Els joves no han triat el tipus d’universitat que tenen. Ni la família que els va educar. Ni les empreses on treballaran. Ni els valors que han heretat. Ni la cultura que els exigeix allò que nosaltres, els adults, no practiquem.
Són hereus d’un guió que no han escrit. No són botxins: són l’inventari viu de la nostra responsabilitat ajornada.
La responsabilitat: la peça que falta en la conversa
Culpar el “sistema” és còmode; assumir que nosaltres som el sistema, no tant.
Les famílies modelen la relació amb l’esforç, el respecte i la coherència.
Les universitats modelen la qualitat del pensament i la capacitat d’aprendre.
Les empreses modelen com s’entén la feina, el propòsit i el valor.
Si aquestes tres estructures renuncien a la seva responsabilitat, els joves n’acaben pagant el preu.
L’educació, la feina i la vida no fracassen de cop: fracassen lentament, per abandonament adult.
Conclusió: no és que els joves no vulguin… és que ningú va voler abans per ells
Pots coneixer mes sobre MeCareer a www.mecareer.tech o reservar una reunió personalitzada. ¡¡aquí!!
Coneixe mes sobre nosaltres a www.zenoquantum.com, www.mecareer.tech, www.meorienta.ad
Otros artículos relacionados
En el comprosmiso que tenemos en Zeno Quantum con la igualad de las personas, el texto está redactado en género masculino ya que la RAE mantiene que el masculino genérico se usa para ambos sexos y que no excluye a la mujer.
Comentaris