La nova forma de respondre és no fer-ho
- zenoquantum
- Mar 20
- 3 min de lectura
Actualitzat: Mar 23
Hi ha alguna cosa que tots hem començat a notar, tot i que rarament ho diem en veu alta. Cada vegada hi ha més missatges que no tenen resposta. Correus, WhatsApps, propostes, trucades. No és un error puntual ni una excepció que puguem atribuir a un mal dia o a una safata saturada. És un patró que es repeteix en tots els canals i que, a poc a poc, comença a percebre’s com a normal.
Sabem perfectament com se sent des d’un costat.
Enviar alguna cosa que requereix resposta, esperar, tornar a mirar, deixar passar unes hores, després un dia, potser més.
En aquest espai no hi ha buit. La ment no es queda en blanc, fa just el contrari: interpreta. Potser no interessa, potser no és el moment, potser no soc prioritat. No ho sabem, però acabem actuant com si ho sabéssim.
El més estrany és que aquesta mateixa escena passa a l’altre costat, només que sense observar-la igual. Llegim missatges que no responem, veiem propostes que deixem obertes, decidim, sense dir-ho, no continuar una conversa. I quan aquesta conversa reapareix, trobem una explicació que ens resulta còmoda. No ho vaig veure. Se’m va passar. Se’n va anar a spam. A vegades és cert. Moltes vegades no del tot.
Per això l’explicació habitual es queda curta.
No pot ser només falta de temps ni únicament sobrecàrrega, perquè no deixem de respondre a tot. Responem algunes coses i d’altres no. Hi ha un criteri, encara que no el formulem explícitament. Responem allò que és clar, allò que és fàcil, allò que no ens obliga a posicionar-nos massa. I deixem en silenci allò que exigeix alguna cosa més: més context, més decisió, més exposició.
Sense adonar-nos-en, hem après una cosa. Respondre té cost. No respondre, gairebé cap. Respondre pot tancar-te opcions, el silenci les manté obertes. Respondre et defineix, el silenci et protegeix. I en aquest equilibri invisible, el comportament canvia.
Així, a poc a poc, el silenci deixa de ser una excepció i es converteix en una eina. Una manera de dir “no” sense dir-ho, de posposar sense comprometre’s, d’evitar converses que no controlem. Funciona, almenys des de dins. Però no és innocu.
Perquè quan algú no respon, la conversa no desapareix. Es desplaça al remitent. La càrrega passa a l’altre, a qui espera, a qui interpreta, a qui ha de decidir sense informació completa.
I aquí passa alguna cosa que no es veu, però que s’acumula. La confiança comença a erosionar-se, no de cop, sinó en petites friccions contínues. En cada missatge sense resposta, en cada conversa que no es tanca, en cada silenci que algú ha de completar.
El més incòmode no és que això estigui passant, sinó que la majoria hi participem. Ens molesta que no ens responguin, però no sempre responem. Esperem claredat, però moltes vegades deixem ambigüitat. Volem ser tinguts en compte, però no sempre tenim en compte l’altre.
No és una qüestió d’educació ni tan sols d’intenció. És una adaptació. En entorns on tot exigeix resposta, el silenci es converteix en una forma eficient de gestionar allò que no volem, o no sabem, resoldre.
Però hi ha una diferència entre allò que és eficient per a un i allò que és sostenible per a tots. Potser no es tracta de respondre més ni de tornar a una idea idealitzada de disponibilitat constant. Però sí de reconèixer una cosa senzilla: el silenci no és neutral. Mai no ho ha estat.
Cada vegada que no responem, algú altre ha de decidir què significa aquest silenci. I gairebé mai coincideix amb el que volíem dir.
En un món on la comunicació és constant, el que comença a escassejar no és el temps. És la claredat.
I potser el que gairebé ningú pensa és que allò que responem ens posiciona i ens defineix, però allò que no responem també.
Pide una presentación personalizada en team@mecareer.tech y conoce todas las ventajas.
Puedes conocer más sobre MeCareer en www.mecareer.tech o reservar una reunión personalizada. ¡¡aquí!!
Conoce más sobre nosotros en el www.zenoquantum.com, www.mecareer.tech, www.meorienta.ad
Otros artículos relacionados
En el comprosmiso que tenemos en Zeno Quantum con la igualad de las personas, el texto está redactado en género masculino ya que la RAE mantiene que el masculino genérico se usa para ambos sexos y que no excluye a la mujer.
Comentaris