Ningú no ho sap. Ningú no respon.
Potser vostè és pare, mare o familiar d’un jove que d’aquí a pocs mesos haurà de decidir què vol estudiar. Potser és tutor o orientador d’un centre educatiu, treballa en una universitat o en un centre de formació professional, o forma part d’un departament de recursos humans que observa com canvien els perfils que necessita la seva empresa.
Cap de vostès té tota la responsabilitat sobre el futur d’aquests joves, però ningú pot utilitzar-ho com a excusa per actuar com si no en tingués cap.
Molts estudiants que aquests dies comencen el curs hauran d’escollir, d’aquí a pocs mesos, una formació que els pot ocupar quatre o sis anys de vida. Ho hauran de fer mentre la intel·ligència artificial transforma professions que fins fa poc semblaven segures, algunes empreses comencen a reduir determinats llocs de nivell inicial i apareixen eines capaces de fer en segons tasques que abans exigien anys de formació.
La pregunta arribarà igualment: què hauria d’estudiar?
Alguns recomanaran una enginyeria perquè sempre tindrà sortides. D’altres aconsellaran una professió sanitària perquè les persones sempre necessitaran que algú en tingui cura. Hi haurà qui defensarà la formació professional perquè les empreses busquen perfils tècnics i qui recomanarà estudiar allò que agradi al jove perquè, si és bo, acabarà trobant el seu lloc.
Pot ser que algú l’encerti, però no ho sabrà fins d’aquí a sis anys.
Mentrestant, LinkedIn s’ha omplert de persones que sí que semblen saber-ho. Publiquen gràfics i frases sobre fons de muntanyes mentre asseguren que la intel·ligència artificial destruirà molts llocs de treball, però en crearà molts altres; que la tecnologia mai no podrà substituir la part humana; o que una intel·ligència artificial no et prendrà la feina, sinó que ho farà algú que sàpiga utilitzar-la.
És una mena de coaching de garrafó tecnològic: frases prou optimistes per tranquil·litzar-nos, prou ambigües perquè no puguin ser desmentides i prou curtes per cabre en una publicació. Potser algunes són certes, però qui les pronuncia amb una seguretat absoluta sap exactament el mateix que vostè i que nosaltres: no ho sap.
L’Organització Internacional del Treball va publicar l’any 2025 un estudi segons el qual aproximadament un de cada quatre llocs de treball està exposat, en algun grau, a la intel·ligència artificial generativa.[1] Tanmateix, exposició no significa desaparició. Una professió es pot reduir, pot canviar les seves tasques, necessitar menys persones o augmentar la seva productivitat i acabar generant més feina. El resultat dependrà de l’evolució tecnològica, de les decisions de les empreses, de la regulació, dels costos i d’altres factors que encara desconeixem.
També repetim que es crearan tants llocs de treball com se’n destruiran, una afirmació que pot ser estadísticament correcta i no resoldre res. Si desapareixen cent mil llocs administratius i es creen cent mil llocs de treball relacionats amb la intel·ligència artificial, les xifres diran que el mercat laboral ha quedat equilibrat. Però això no significa que les persones que feien tasques administratives hagin d’ocupar els nous llocs, ni que aquests apareguin a les mateixes ciutats, exigeixin la mateixa formació o ofereixin les mateixes condicions. Les sumes poden quadrar mentre les vides no quadren en absolut.
I, enmig d’aquesta incertesa, comença el repartiment de responsabilitats.
Els pares diuen als seus fills que estudiïn el que vulguin i que l’important és que siguin feliços. Pot semblar una manera de respectar la seva llibertat, però també pot ser una forma elegant de retirar-se just quan comença la conversa difícil. Ho diuen a algú que coneix una part molt petita de les professions existents, que no ha treballat mai i que ha de decidir com es prepara per a un futur que tampoc no comprenen els adults que l’aconsellen.
Els centres educatius veuen l’estudiant amb un peu fora. Han aconseguit que acabi l’ESO o el batxillerat, que aprovi i que trobi uns estudis amb els quals continuar. El futur professional queda uns anys més endavant i sembla que correspon a la família o a la institució següent.
Les universitats i els centres de formació professional agafen aleshores el relleu, presenten la seva oferta i tranquil·litzen l’estudiant explicant-li que sempre podrà rectificar, tot i que equivocar-se també suposa anys de vida, esforç, diners i oportunitats que no es recuperen amb tanta facilitat com suggereix un fullet.
Les empreses apareixen al final del recorregut, quan el jove ja ha escollit, ha estudiat i ha construït una identitat professional. Aleshores es queixen que no té iniciativa, autonomia, experiència o els coneixements adequats. Esperen que el talent arribi fet i actualitzat, malgrat que, quan aquell jove estava decidint què estudiar, elles no eren allà per mostrar-li quins professionals podien arribar a necessitar.
L’Administració observa les tendències, publica llistes de professions emergents i intenta adaptar l’oferta educativa, però de vegades presenta com un mapa allò que amb prou feines és una previsió. Que un sector creixi no significa que qualsevol persona que s’hi formi hagi de trobar-hi el seu lloc.
Així, la responsabilitat gira pel sistema com una maleta sense propietari sobre la cinta d’un aeroport. Els pares creuen que pertany al centre educatiu; el centre, a la universitat o al centre de formació; les institucions educatives, al mercat; les empreses, al sistema educatiu; i l’Administració recorda que s’hauria de repartir entre tothom. El jove espera al costat de la cinta perquè el seu nom és l’únic que apareix a l’etiqueta.
L’OCDE també va publicar l’any 2025 un informe sobre la preparació professional dels adolescents. Segons les seves dades, el 39 % dels estudiants de quinze anys dels països de l’OCDE no era capaç d’expressar una expectativa professional clara.[2] Això no significa que un adolescent ja hagi de conèixer la professió que exercirà durant la resta de la seva vida; seria absurd exigir-li una certesa que tampoc no tenim els adults. Però sí que mostra la distància entre la importància de les decisions que li demanem que prengui i el coneixement del món professional amb què hi arriba.
Coneix poques possibilitats i tampoc no pot saber com canviaran. Tot i això, li fem un test, li lliurem uns quants fullets, el convidem a una fira, li mostrem les seves notes i esperem que esculli. Després anomenem vocació el resultat.
Seria fàcil acabar assenyalant culpables, però probablement seria injust. Els pares recomanen els camins que coneixen perquè no disposen d’altres mapes. Els centres educatius treballen amb currículums, calendaris i recursos que no poden transformar cada vegada que apareix una nova tecnologia. Les universitats i els centres de formació necessiten anys per dissenyar programes que el mercat pot deixar enrere en qüestió de mesos. De vegades, les empreses ja en tenen prou intentant comprendre com canviarà la seva pròpia activitat. I cap Administració no pot reorganitzar el sistema educatiu cada vegada que un informe anuncia la revolució següent.
Continuen fent el mateix perquè no saben què més poden fer. És comprensible. Ningú no pot exigir a un pare que anticipi el mercat laboral de l’any 2032, a un tutor que conegui totes les professions que apareixeran, a una universitat que redissenyi els seus programes cada sis mesos o a una empresa que sàpiga quins llocs de treball necessitarà d’aquí a cinc anys.
El veritable error no és no saber-ho, sinó continuar exactament igual mentre esperem arribar a saber-ho.
No podem demanar-los que l’encertin, però sí que comencin a moure’s: que els pares ajudin els seus fills a explorar més enllà d’allò que coneixen; que els centres educatius no considerin que el futur professional comença després que l’estudiant abandoni les seves aules; que les universitats i els centres de formació deixin de presentar destinacions conegudes i reconeguin que només poden oferir punts de partida; i que les empreses no esperin fins al moment de contractar per explicar què necessiten.
Ningú no sap què passarà.
No saber-ho no és l’error.
Romandre immòbils esperant que el futur ens doni la resposta sí que pot arribar a ser-ho.
Fonts
[1] Organització Internacional del Treball, Generative AI and Jobs: A Refined Global Index of Occupational Exposure, 2025. Consulteu l’estudi
[2] OCDE, The State of Global Teenage Career Preparation, 2025. Consulteu l’informe
15 anys i més de 100.000 estudiants orientats. Descobreix-ne més a www.meorienta.ad
Otros artículos relacionados
En el comprosmiso que tenemos en Zeno Quantum con la igualad de las personas, el texto está redactado en género masculino ya que la RAE mantiene que el masculino genérico se usa para ambos sexos y que no excluye a la mujer.
Comentaris